Canalblog
Editer l'article Suivre ce blog Administration + Créer mon blog
Publicité
Lengas e Poders
23 avril 2017

Lengas e Poders 2016-2017- sesilha 5, Joan Pèire Cavaillé : Daniel Fabre, patrimòni etnologic e patrimòni lingüistic

sopacalhau

 

Vaquí, un còp de mai, per fenhantisa e manca de temps, lo tèxte de ma presentacion al seminari. Merceji subretot Domenge Blanc e Bénédicte Bonnemason que m’an bravament ajudat dins aquesta pichona enquèsta.

 

Perque l’antropologia autoctona de Daniel Fabre demorèt sens avenir ? Reflexion sus la separacion en França entre patrimòni etnologic e patrimòni lingüistic

 

L’antropologia auctotona, de qu’es aquò ?

La nocion d’antropologia autoctona es estada elaborada per Daniel Fabre e Jacques Lacroix (son bel fraire) en estrecha ligason amb lor trabalh de collectatge de contes e d’enquèsta etnografica collectiva dins lo país de Sault (Pirenèus audencas), a comptar de 1969 (aprèp la mestrèsa de Daniel Fabre sus Joan de l’Ors, publicada aquela l’annada dins la revista Folklore gestida per Nelli a Carcassona). D’aquel trabalh sortiguèron un fum d’articles e los dos volumes de la Tradicion orala del conte occitan, amb dins lo primier volum (paregut en 1975 dos ans aprèp lo primièr) une tentativa de contextualisacion etnologica totala d’aquesta tradicion orala dins lo país de Sault e d’elements de teorisacion de çò que Fabre e Lacroix volián dire per antropologia autoctona. Mas aquels elements, tals coma se trapan dins lo libre, son pas novèls : venon quasiment totis d’un article-manifeste programatic del 1972 (totjorn escrit a doas mans amb Lacroix), publicat dins las Analas de l’IEO e titolat (l’article es en francés) « Per una antropologia occitana. Proposicions per la decolonisacion de l’antropologia »[1]. Dins aquel article se parla d’« antropologia indigèna » mas es la mèma causa, tant coma çò que sonan tanben « antropologia de l’interior » o, simplament, « antropologia occitana ». Es lo fruch d’una reflexion diriái en mème temps metodologica e fòrça engatjada dins l’occitanisme d’aquelas annadas, dins una dralha que se vòl espressament « nacionalitari » (mas pas « nacionalista », es una distinccion importanta que ven dels escrits de l’Egipcian Anouar Abdel-Malek que faguèt una critica marxista del colonialisme cultural e donca tanben scientific, fòrça abans la d’Edward Saïd)[2]. En fasent la promocion del « desvelopament d’una antropologia de l’interior menada per de cercaires indigènas », volon participar activament a la decolonisacion dels Occitans, mas tanben e en primièr a la decolonisacion de lor quita disciplina, l’antropologia, dins la mèma perspectiva que d’antropològs de las societats dichas primitivas dins las mèmas annadas (Robert Jaulin en particulièr). Mas la nocion me sembla èsser subretot l’aclimatacion europenca de çò que s’es praticat dempuèi quasiment la debuta de la disciplina en America, es a dire, la Native anthropogy, l’antropologia faita pels natives, pels indigènas[3]. Un article sul sicut de l’American, Delmos Jones, paregut en 1970, coneissiá una granda difusion[4]. Per Fabre e Lacroix la nocion d’antropologia autoctona èra inseparabla d’una reflexion sus las relacions intrinsècas entre la produccion de saber (de sciéncia), los rapòrts inegalitaris entre las lengas (quora per exemple la lenga del saber es pas e pòt pas èsser la lenga parlada pel monde estudiats, pel monde objèctes de saber) e los rapòrts de poder de tota mèna (mas mai que mai politics) que s’exprimisson dins e per la diglossia[5].

 

La pratica de la lenga dins l’antropologia autoctona

Vau pas aquí tornar prene la partida de ma reflexion qu’ai expausada al collòqui Fabre que s’es debanat i a pauc de temps al Miralh[6]. Per resumir, dirai que çò que legitima principalament la reivendicacion de l’estatut d’autoctonia e d’interioritat, es mai que mai fondat sus la coneissença aprigondida de la lenga e del partatge d’elements importants de sociabilitat e de cultura amb los estajants indigènas[7]. En efèit, per lo demai, aquels antropològs autoctònes, se son plan dins una relacion de proximitat geografica, amai per Lacroix d’origina, reconeisson venir en fach de’n defòra, de la vila (Carcassona) e son d’una autra condicion sociala, superiora (pichona borgesia joves estudiants e professors)[8]. Segurament aquò marca una diferéncia prigonda qu’analizan dins lo libre, pr’aquò mòstran tanben qu’aquesta diferéncia, gracia al partatge de la lenga (e aquí son fòrça lenhs de las analisis de Bourdieu sul sicut dins la mèmas annadas[9]), empacha pas una comunicacion de qualitat per pas dire una relacion d’intimitat culturala e emocionala (qu’abalís pas la diferéncia sociala çaquelà).

Dins lo libre, Fabre e Lacroix trantalhan pas a escriure : « Se caliá aver pas qu’un tipe de competéncia, insistariam sus la perfiècha coneissença lingüistica tant de la lenga occitana coma de sos micrò-dialectes »[10]. Aquò es fòrça important : Fabre e Lacroix avián una vertadièra competéncia en dialectologia ; an trabalhat amb e per Joan Séguy, an co-escrit un article amb lo quite Lafònt, e se pòt dire qu’una partida de lor trabalh es de dialectologia o puslèu de sociolingüistica. Per exemple, dins La tradicion orala del conte occitan deploran lo marrit nivel dels etnològues intervents dins de terradors occitans[11]. Dins un film d’entreten realizat en 2016 per Alain Morel e Nicolas Adell, Daniel Fabre torna dire que la preocupacion per las nocions de plurilingüisme e de diglossia[12] (al sens dels « rapòrts inegalitaris entre lengas ») èra « una entrada critica al respècte de l’etnologia de la França coma se praticava jos la nauta autoritat del Musèu dels Arts e de las Tradicions Popularas ont, al fons, òm se preocupava quasiment pas de las lengas o dels dialectes que parlavan lo monde, del moment que parlavan un pauc lo francés »[13]. Es la mestrèsa de la lenga e son partatge amb los contaires que rendèt possible la remirabla collecta de contes dins lo País de Sault, coma zo ditz dins lo mème film : « Tot lo monde disián que la literatura orala existissiá pas pus. Van Gennep escrich totjorn dins sas enquèstas que ‘la literatura orala narativa es desapareguda’ ». Al moment del depaus de son subjècte de tèsi al Musèu dels arts e tradicions popularas, encontra Marie-Louise Tenèze, la granda iniciatriça del catalòg del conte francés, que li ditz que tot aquò es plan acabat dins lo sud de la França : « aviá ausit cinq o sieis contes en Aubrac per un contaire occitan que de tot biais podiá pas seguir, perque parlava en occitan, puèi caliá los transcriure aprèp, etc. li en aviái d’alhors revirat qualques uns… ». Pr’aquò, apondiá, « aviái l’astre dins Pirenèus, d’aver de contaires qu’èran de còps que i a de gènis […] de personas completament excepcionalas »[14], e èra plan evident qu’aquels encontres, amai aquesta frequentacion assidua dels contaires – de Pèire Pous en particulièr – èran condicionadas per la perfiècha mestrèsa de la lenga sul terrador.

 

« En França se parla francés »

Mas cal plan se rendre compte qu’aquesta proposicion metodologica que consistís a faire de la lenga lo medium primièr de l’enquèsta antropologica, amai, d’un biais, de’n faire sa quita matèria, èra pas quicòm d’aquisit. Fabre e Lacroix zo dison dins lor introduccion a las Communautats del Sud : « Lenga occitana e antropologia del domeni occitan mantenon en fach de relacions curiosas. La coneissença de la primièra subretot, promoguda per los quites Occitans, es fòrça rica, solida, desvelopada, dejà largament orientada cap a una aplicacion, sovent portaira de camins teorics novels, la seconda se confessa pas qu’exepcionalament coma tala, e en defòra d’una novèla generacion de cercaires autoctònes, souvent formats a la dialectologia, plan distorians o d’etnològs acceptan lo postulat qu’« en França se parla francés » e fan repausar sus el lor pratica de recerca »[15].

Daniel Fabre zo tornava dire encara en 1977 al collòqui de Paris organizat per Georges Condominas e Simone Dreyfus-Gamelon. En fach, èra lo pòrta paraula d’un grop de trabalh tolosenc[16]. En fasent referéncia a la pratica dins aquel temps fòrça espandida de las monografias de vilas e de vilatges, Fabre se planh que « dins 90 % dels cas », la « somission constanta a l’ideologia nacionala […] pòrta a un vertadièr embòrniament del cercaire davant la diferéncia culturala »[17]. Aital, « L. Wylie que descriu lo Rossilhon en Vauclusa menciona a pena l’existéncia de la lenga provençala e analisa pas jamai sa relacion al francés. Lo mème embòrniament se torna trobar dins los trabalhs mai pesugament scientifics ont, a la rigor, lo dialecte local es descrich come una lenga, mas abstract de totis los rapòrts socials »[18]. Ditz tanben : « se volèm plan reconeitre […] que la situacion lingüistica es un luòc privilegiat de reconeissença de la dominacion culturala tant coma de la dominacion de classa, seriá desirable que la micrò-monografia se pause tanben aquesta question »[19]. En realtat, en parlant pas que « la lenga de l’Estat », lo cercaire fa pas que reprodusir « dins sa pratica la relacion de dominacion ». Dins aquesta critica radicala de las praticas monolingüas en etnografia, que justament aquel jorn, davant el, n’i aviá de defensaires acarnassits, la nocion de diglossia – manca pas de remandar a las escòlas de Barcelona e de Montpelhièr –, apareís coma quicòm de completament essencial : « la diglossia del fach que caracteriza la màger part de las minoritats nacionalas dels países industrializats (e que lo monde contunhan a nomenar bilingüisme coma se los rapòrts entre las lengas foguèsson egalitaris) justifica l’ignorància mai o mens generala de las lengas minoritarias, […] la causa es particulièrament clara en França ont un fum de cercaires se contentan del francés veicular, a la diferéncia dels vielhs folcloristas qu’avián per la màger part aquesta competéncia ; la tendéncia comença a pena a s’inversar uèi »[20]. E en defòra dels sols etnològs, se regausís tanben del « retorn a la lenga dominada de las franjas las mai escolarizadas de la populacion minoritaria »[21].

 

« terrorisme occitan »

Fabre se mostrava doncas, coma tant d’autres dins aquelas annadas, un pauc tròp optimista, mas cal tanben prene en compte la dimension agonistica, amai provocanta d’aquesta presa de paraula a Paris. Trantalha pas a joslinhar per exemple que l’enorma majoritat dels antropològs era (e demora ?) parisenca e fasiá remarcar cossí podiá èsser trucanta l’acusacion de « racisme anti-parisenc » per los que, coma el, s’ocupan de las minoritats etnicas en França[22]. Enfin, aprèp aver enonciat una seria de proposicions per una « antropologia de las minoritats »[23], termina en disent « que dins la mai granda majoritat dels cases aquesta antropologia es definida e praticada per de cercaires autoctònes que son engajats – a diferents gras – dins las lutas nacionalitarias[24]. Es pas nascuda d’una evolucion interna de l’antropologia en general mas puslèu d’una novela exigéncia politica ; la decolonisacion, lo mes de mai de 68… son estats d’etapas importantas dins aquesta presa de consciéncia »[25]. Se podiá pas èsser mai clar, e la discussion que se trapa en partida dins los actes del collòqui foguèt fòrça orajosa. Jean Guilaine se souven qu’aqueste jorn « dos ou tres intervenaires […] avián parlat d’un vertadièr terrorisme occitan »[26]. Los actes mostran que dos d’entre elis se creguèron oblijats de defendre la qualitat de lor etnografia monolingüa, respectivament dins los mitans judeo-alsacian (Fredy Raphaël) e breton (Pierre Gouletquer)[27]. Lacroix, a pena tornat d’Espanha ont èra partit dejà dempuei d’annadas, prepausèt finament, en responsa al breton francofòn, una contra-espròva per establir se la pratica de la lenga minorada balhava una melhora competéncia scientifica per la coneissença de las societats en question : la compareson dels resultats d’un etnològ bretonejant amb los d'un autre, coma el, unicament francò-francés[28].

Malurosament cal constatar que çò que semblava dins aqueste temps un moviment en plèna assencion, un començament, una espelida, èra deja prèp de sa fin.  Quasiment cinquanta ans mai tard, gaire es cambiat, almens se nos arrestam a las produccions universitarias ; la magèr part dels istorians e, benlèu un pauc mens, dels rares etnològs e etnomusicologs de profession que trabalhan encara sus la França rurala del sud an sovent pas gaire o ges de coneissenças linguisticas e contunhan mème de còps que i a d’utilizar en tota inocéncia lo mot de « patès », quora son portats a far qualque allusion als parlats locals. L’ai trobat per exemple dins los escrits d’un ex-conselhèr a l’etnologia (Michel Rautenberg), dins un article de 2003, ont s’estona qu’un « patejaire » de Die, en Provença, pòsca èsser tanben un òme modern e dubert ![29]

 

Partiment

Es aquí que podèm me pensi constatar un partiment, una separacion drastica, dempuèi la debuta de las annadas 80, entre la recerca universitaria en etnologia e antropologia e lo trabalh fòrça important que se debanèt e que se debana encara lo mai sovent (mas pas totjorn) dins un encastre associatiu e amb una tòca de militantisme cultural, per d’actors, elis, occitanofònes. E es mai que temps de reconeitre que son elis qu’an relalizat pendent tot aquel temps la part màger del trabalh d’etnografia qu’es estada facha : pensi a la Talvera de Còrda, pensi a Al Canton de Bedel, a d’iniciativas localas dins l’encastre de IEO, etc. Pendent qu’a l’universitat l’etnologia e l’antropologia de la França developavan de cantièrs novels, sus la vila, l’industria, lo patrimòni, etc. mas en virant completament l’esquina, justament, al patrimòni lingüistic. Aquel partiment e aluènhament es la marca de l’escac de l’antropologia autoctona occitana a s’establir durablament dins las institucions de recerca. D’aqueste punt de vista, la carrièra de Daniel Fabre (la tanben de Jacques Lacroix, pr’aquò fòrça diferenta) me sembla exemplaria o puslèu simptomatica : lo tipe de recerca, engajada dins e per la lenga, amb la fòrta carga reivendicativa que l’acompanhava capitèt un cort moment a se balhar d’estructuras dins l’encastre de las institucions de recerca (al CNRS e a l’universitat Paul Sabatièr, amb lo RCP (Recherche Coopérative sur Programme) n° 323 sul País de Sault (1970), puèi en relacion amb l’Escòla dels Estudis Nauts en Sciéncias Socialas (EHESS), amb la creacion del Centre d’Antropologia de las Societats Ruralas (1977), totjorn a Tolosa, e del Garae (Grop Audenc de Recerca et d’Animacion Etnografica - 1980) de Carcassona[30]. En defòra de Tolosa caldriá tanben parlar de çò que se faguèt a l’universitat d’Ais de Provença amb Jean-Claude Bouvier e Jean-Noël Pelen. Aquelas iniciativas gaudiguèron d’una vertadièra reconeissença intellectuala e endralhèron qualquas polidas carrièras universitarias (pas per tot lo monde, n’i a que son demorats sul sulhèt o en defòra coma lo Joan-Pèire Piniès per exemple, pr’aquò fòrça actiu). Mas aquò durèt pas e çò que, vist amb lo recuol, es un pauc espantant es de constatar que tot aquò mai o mens s’arestèt quora lo moviment de reivendicacion politic e cultural s’aflaquiguèt e quora lo monde dels medias e de l’edicion daissèron tombar lo subjècte de las minoritats nacionalas, pendent que lo monde associatiu, el, contunhava de trabalhar amb la lenga e dins la lenga per de decennias. E aquò, plan segur, far soscar : aquesta dependéncia de l’universitat e de la recerca a l’aire del temps. E l’aire del temps es pas brica lo rebat fisel de la realtat sociala e culturala, mas lo del discors dominant. Vòli pas dire que i a pas cap de relacions entre lo monde associatiu que produsís lo collectatge etnografic en lenga e las institucions universitarias. N’i a de fach, mas puslèu flacas e fin finala distanciadas, a totis los nivels, intellectual, metodologic, mas tanben al nivels dels malhums e dels financiaments[31]. Es plan per aquò que coneisson pas, coma aquò èra mon cas, l’antropologia autoctona de Fabre e Lacroix, amai se lo nom de Daniel Fabre es conegut dins lo mitan associatiu, subretot per sos trabalhs sus la festa lengadociana e se de personalitats d’aqueste mitan (Daniel Loddo per exemple) an trabalhat amb Fabre per l’obtencion del diploma de l’EHESS.

 

Une mission e sos salvatges

Per comprene un pauc çò que se passèt, cal tornar a la fin de las annadas 70 e a la descoberta de l’Estat giscardian, en ligason amb la reivendicacions dels moviments etiquetats « regionalistas » e amb lo grand afar del Larzac, de l’efervescéncia, del bolhiment etnografic e lingüistic e, mai generalament, d’un afògament per la « defensa » del patrimòni etnografic e lingüistic, mas en fach primièr sa constitucion, pertot en França, d’un biais completament independent dels poders publics e plan sovent contra elis. Coma l’escriguèt Pierre Nora aprèp còp (1996) : « las autoritats centralas descobran amb una mescla d’espantament e d’efarament que, dempuèi tres o cinq ans, un immense teissut local s’èra constituit d’un biais espontanèu sul terrador, sens demandar res a digun : pas mens de sieis mila associacions de defensa del patrimòni e quatre mila associacions ruralas de cultura e de leisers ! Una regionalisacion de fach s’èra fargada abans la lei. Demorava pas als politics que d’enforcar lo corent portaire e a li balhar, se possible, l’armatura d’una vertadièra politica de l’etnologia, que una mission veniá, precisament, d’èsser instituida al ministèri »[32].

La Mission del patrimòni etnologic (MPE) que la direccion en foguèt balhada a Isac Chiva, un cercaire professional (assistent e associat de Lévi-Strauss a la direccion del Laboratòri d’antropologia sociala e ex collaborator de Georges-Henri Rivière al Musèu dels Arts e Traditions popularas) se balhava coma tòca a l’encòp la pratica d’una etnologia d’urgéncia (la captacion d’un patrimòmni que desaparessiá lèu lèu) mas tanben de formacion e de discriminacion entre las produccions « salvatjas » o/e tròp emprenhadas d’ideologia (en particulièr dichas « regionalistas ») e las que se meritavan lo label « etnologia ». Chiva aviá coordonat un grop de trabalh sul « patrimòmi etnologic » que presentèt un rapòrt al ministre de la cultura en octobre de 1979, que se ditz rapòrt Benzaïd[33]. Dins aqueste rapòrt se podiá legir los dos passatges que seguisson : « lo degalh de las colèctas anarchicas e l’illusion pseudo-scientifica d’una etnologia espontanea que d’individus e de grops podrián praticar sus elis mèmes, son dos escuèlhs que cal evitar. Adobada de las vertuts de l’autenticitat, aquesta etnologia se pòrta lo mai sovent a una definicion e una representacion contestabla de l’identitat e del patrimòni cultural del grop. […] … l’etnologia es una demarcha delicata ont òm se pòt pas botar sens competéncia, amb lo risc de destrusir o de desfigurar la matièra de l’estudi, si que non d’en desaviar l’usatge e, vist qu’aquesta sciéncia se caracteriza subretot per un metòdi, pòt pas èsser praticada a l'azard. Es doncas pas possible de daissar se desvelopar una “etnologia salvatja” sens cap de formacion especifica »[34]. Lo rapòrt denonciava aital de manièra pro violenta, coma etnologia salvatja, quicòm que semblava fòrça a l’antropologia autoctòna de Fabre e Lacroix, mas amb coma cibla d’autres actors esluenhats de las institucions de recerca, aisits de contestar del punt de vista de la sciéncia oficiala. L’antropològ Jean-Louis Tornatore, dins un article que torna sus l’istòria de la Mission, parla d’una « fòrta assimetria entre d’un costat de professionals expèrts e, de l’autre, d’individus, un public, compausat de « benevòls » et d’« amators », mas que la capacitat de faire una justa evaluacion d’aquestes objèctes lor es negada »[35]. Mas es sovent dins aqueste monde que se trapan justament la coneissença de la lenga que manca als etnològs saberuts e estampilhats per l’universitat. Aquò fa soscar per exemple al cas de Marcela Delspastre que, un bel jorn, a la fin de las annadas 60, refusèt l’estatut qu’èra lo sèu d’informatriça de la Societat d’Etnologia del Lemosin e de la Bassa-Marcha per escriure, sens bolegar de son ostal, dins lo vilatjòt de Germont, una seria de libres etnografics e etnologics, en francés e en lemosin, en partent de la matèria qu'èla mèma n’èra la depòsitaria per tradicion orala[36].

Mas èra pas solament aquesta etnologia salvatja de se (o aquesta etnologia de se dels salvatges) que agradava pas dins las nautas sfèras politicò-academicas; èra subretot las reivendicacions que lor èran sovent associadas, nomenadas amb condescendéncia « regionalistas », e de còps que i a, amb espavent e esglasi, « autonomistas », « separatistas » e, encara pièger, « nacionalistas ». Chiva, en 1989, un pauc abans de daissar la plaça a la direccion del Conselh de la la Mission del patrimòni etnologic, rampèla aquesta creacion e cita un panflet de Marc Guillaume publicat en 1980, sacrada annada del patrimòni pel govern de Giscard d’Estaing. Guillaume deplorava que tot veniá de patrimòni e escriviá : « lo tèma suscita un consens, superficial mas pro larg ; perque aflata a bon compte diversas atitudas nacionalistas o regionalistas »[37]. Mas insistissiá subretot sul fach que « los governs occidentals an doncas enriquit lor arsenal de propaganda d’un artifici novel : la politica del patrimòni »[38], una frasa egalament citada per Chiva visiblament desabusat al moment de daissar la plaça en 1989.

 

Separacion del trabalh

A posteriori, se pòt dire que l’estrategia d’investiment o d’apropriacion politica jos la forma del patrimòni de la matèria culturala qu’èra la quita sorga de legitimacion de l’afermacion de las identitats regionalas, passèt – d’un biais volontari o espontanèu, aquò es pas aisit a destriar – per la separacion de çò que per l’antropologia autoctòna fasiá pas qu’un : l’enquèsta etnologica e l’usatge de la lenga, considerada mai dangièrosa que tot autra causa dins la cristallizacion de veleitats autonomistas o nacionalistas. La lenga foguèt levada, de fach senon de dreit, del patrimòni etnologic. Non pas que i ajèt pas d’interes per la salvagarda de las lengas regionalas ; aqueste interes foguèt plan present dins los projèctes de qualques grands actors del govern Mitterrand, Jack Lang en particulièr, que creèt pauc aprèp sa nominacion, a costat del Conselh del patrimòmni etnologic, un efemèra Conselh de las Culturas et de las Lengas Regionalas et comandèt a Enric Giordan un rapòrt demorat famos, fauta d’èsser estat mes en aplicacion : Democracia e dreit a la diferéncia (1982)[39]. Aqueste rapòrt d’un centenat de paginas, revisava completament la concepcion inveterada d’una difusion de la cultura a sens unic – de naut en bas e del centre cap a las provincias (la que coneissèm encara uèi) – e non solament balhava una plèna reconeissença a las lengas regionalas e al fach indiscutible de la responsabilitat de l’Estat dins lor destruccion (parlava mème d’un « dreit de reparacion »), mas considerava aquelas lengas coma de fogals legitims de creacion culturala e assegurava la promocion de lor ensenhament. Amai se la dimension patrimoniala èra pas doblidada (entre autres, lor ròtle coma « patrimòni etnologic » èra plan mencionat), aquesta biais de parlar d’afermacion d’un dreit a la diferéncia culturala permetiá justament a las lengas d’escapar, al mens dins lo discors public, si que non dins los faches, a una reduccion patrimoniala entenduda al sens museografic.

Voli pas tornar far aquí l’istòria que coneissètz del bilanç fòrça magre de la promocion publica de las lengas regionalas en França dempuèi lo govern Mitterrand, que capitèt en un torn de man a desamorçar la contestacion dicha regionalista sens realizar, o alara solament a la marja, las reformas que lo rapòrt Giordan semblava promètre. Es l’istòria de las discussions a prepaus de la signatura puèi de la ratificacion jamai actada de la Charta Europenca de Las Lengas Regionalas e Minoritarias, jutjada inconstitucionala en 1999, l’istòria tanben que vei l’aparicion de la nocion de lengas de França, amb lo rapòrt Cerquiglini (1999) e la transformacion de la Delegacion Generala a la Lenga Francesa en Delegacion Generala a la Lenga Francesa e a las Lengas de França), duscas a la mencion dins la Constitucion (art. 75-1) de l’apartenéncia d’aquestas lengas al « patrimòni de la França », reconeissença purament simbolica, vist que balha quitament pas la possibilitat constuticionala d’aquesta ratificacion, uèi totjorn blocada.

Çò que m’interessa per contre de joslinhar es lo fach que, en relacion amb aquesta separacion regretabla del trabalh, l’investigacion del patrimòni lingüistic fogèt pas jamai considerat realament, vòli dire dins los faches, coma l’una de las tòcas de la Mission del patrimòni etnologic. En efièch, d’etnologia lingüistica foguèt gaire question dins las accions de la MPE, alara que l’expression de « parlars vernaculars » se pòt legir en cima de la lista de las produccions simbolicas que lor proteccion es, almens vitualament, de sa competéncia[40]. Mas, de tot biais, sèm aquí al pus lenh de la promocion d’una « antropologia autoctòna » al sens de Fabre e de Lacroix que botavan al primièr plan l’emplèc e la promocion de la lenga. Dins un article precios que far l’istòria de la MPE, un cercaire american, Herman Lebovics, insistís sul lagui provocat dins los ministèris parisencs pels moviments d’emancipacion qualificats de « regionalistas » e vei la creacion de la Mission pel ministre de la cultura de Giscard, Jean-Philippe Lecat, coma un esplech de represa en man d’aquesta produccion etnografica salvatja qu’escapava a tot contròtle e que plan sovent fasiá part d’aquesta granda vaga de contestacion del poder central, en França continentala e dins los departaments e territòris d’oltre mar. Michel Valière, que foguèt l’un dels conselhèrs etnològs de la Mission a la Drac de Peitau-Charenta, escrich dins son Ethnographie de la France, d’un biais laconic, mas plan revelator : « En 1980, al cap d’una decennia de regionalisme militant e que presicava una ‘antropologia autoctòna’ ou ‘interiora’, lo ministèri de la Cultura creèt una estructura pròpra, encargada del patrimòni etnologic »[41]. Valière, bon especialista del peitavin e de l’occitan, es l’un dels rares a dedicar un pichon capitol dins son libre al patrimòni lingüistic que, d’alhors, per defèit, traís lo pauc d’implicacion de la MPE dins aqueste domeni.

Mas s’acabariá pas de far la lista dels articles e libres consacrats a la question del patrimòni, entre 1980 e uèi, ont lo subjècte es simplament absent, ignorat, coma puèi dins l’ensemble de las produccions sul patrimòni[42]. Dejà, lo quite collòqui de Tolosa de 1983, coorganizat per l’equipa tolosenca e la d’Ais-en-Provença, dedicat a las « Vias novèlas en etnologia de la França », sembla pas s’èsser arestat sus las questions de las lengas, almens a legir los comptes renduts lacunaris que se’n faguèron[43]. Pr’aquò suls territòris, las iniciativas etnograficas existissián plan e de còps que i a de granda qualitat. De temps en temps foguèron, òc, ajudadas per la MPE pel biais de sos conselhèrs, e eventualament en ligason amb qualques uns dels fòrça rares etnopòlis (ethnopôles) labelizats per la Mission[44] – Daniel fabre trabalhèt d’alhors a la labellisacion en 1996 d’un d’aquels centres, lo Garae qu’aviá contribuat a fondar a Carcassona en 1980. Es aquí qu’organizèt en 1982, un collòqui dedicat a una « etnologia occitana » (aital dins lo titol), mas ont se parlèt mai que mai, e aquò me sembla revelator, de las grandas figuras del passat (Mistral, Arnaudin e Nelli)[45]. Es d’alhors lo darrièr eveniment important que se posca restacar directament a l’idèia d’antropologia autoctòna. Pr’aquò, cal pas s’engannar : las accions de collectatge, de difusion e de transmission de memòria lingüistica e etnografica, foguèron perseguidas un pauc pertot, mas quasiment totjorn a l’iniciativa d’associacions localas non labellizadas, sovent per de benevòls e lo mai sovent encara lenh de l’antropologia universitaria[46]. L’ensemble d’aquestas initiativas meritariá d’alhors un inventari que mostrariá sens dobte a l’encòp la distància amb lo monde de la recerca professionala e universitaria mas tanben los  ligams tèunhes que son demorats entre aquels dos mondes.

Caldriá s’arestar sus l’accion de Daniel dins l’encastre de la Mission que presidèt entre 1994 e 1998, e enfin amb la creacion in 2001 del LAHIC, laboratòri mixt CNRS- Ministèri de la Cultura ; une accion apassionanta per sas proposicions intellectualas, amb l’operacion del passatge, que ne foguèt l’actor màger, de l’estudi del patrimòni etnologic al desvelopament d’una antropologia del patrimòni, que dubrissiá un camp novel de recerca, dins lo mème temps que desviava l’institucion de sa vocacion primièra. Me contentarai aquí de remarcar que, en portant son atencion suls encastres e actors de la patrimonialisacion – en particulièr los qu’apèla volontièrs « autoctònes »[47] –, aqueste viradis foguèt pas gaire, coma aquò seriá estat possible, un retorn reflexiu sus l’antropologia del patrimòni lingüistic[48].

Aital son pròpre itinerari illustra aqueste esluenhament general de las institucions e dels professionals de la recerca de la produccion capuda, visibla localament mas mai dificilament endacòm mai (foguèsse solament per la manca de relais mediatics e institucionals), de çò que se podriá nomenar benlèu pas antropologia, mas segur etnografia autoctòna. Ièu, aquò es clar, vòli pas far lo procès de qui que siá, mas solament ensaji de descriure e analisar una evolucion fòrça desfavorabla de l’implicacion del monde de la recerca universitaria dins las enquèstas d’etnologia lingüistica en França[49], evolucion que se pòt pas botar sul compte de la rarefaccion efectiva dels terradors possibles d’estudis, ni mai sus una autra division del trabalh que vòl qu’en França l’estudi social de las lengas siá reservat a çò que se ditz sociolingüistica, ont se parlariá endacòm mai puslèu d’etnolingüistica o d’antropòlingüistica.

Bibliògrafia

Abdel-Malek, A., 1971. « L’Avenir de la théorie sociale », Cahiers Internationaux de Sociologie, vol. 6, janvier-juin, p. 32-48.

Althabe, Gérard, 1992, « Vers une ethnologie du présent », in Althabe, Gérard, Fabre, Daniel, Lenclud, Gérard, dir., Vers une ethnologie du présent, Paris, Éditions de la Maison des sciences de l'homme, p. 247-257.

Althabé Gérard, Sélim Monique, de La Pradelle Michèle, 1983. « Rapport sur l'anthropologie urbaine au Colloque "Voies nouvelles en Ethnologie de la France" (Toulouse) ». In: Bulletin de l’Association française des anthropologues, n°12-13, Septembre. Ethnologie de la France. p. 28-32.

Althabé, Gérard, Fabre, Daniel, Lenclud, Gérard, dir., 1992. Vers une ethnologie du présent, Paris, Éditions de la Maison des sciences de l'homme.

Assier-Andrieu, Louis, 1982. « L'Ethnologie occitane. Colloque de Carcassonne, 29-30 mai 1982 », Études rurales, n°86. p. 103-106. http://www.persee.fr/doc/rural_0014-2182_1982_num_86_1_2826

Barbe, Noël, 2008. « La mission du patrimoine ethnologique comme instrument de gouvernementalité ». Texte préparatoire à un séminaire sur l’histoire de la mission du Patrimoine ethnologique. <halshs-00353808>

Bensa, Alban, Muckle, Adrian, Goromoedo, Kacué Yvon, 2015. Les Sanglots de l’Aigle pêcheur.  Nouvelle-Calédonie : La Guerre Kanak de 1917, Toulouse, Anacharsis.

Benzaïd, R. (présenté par), 1979. L’Ethnologie de la France, besoins et projets, rapport du groupe de travail sur le patrimoine ethnologique, Paris, ministère de la Culture et de la Communication.

Blanc, Dominique, 1973, « Science et réalité. Une interview de Daniel Fabre et Jacques Lacroix », Occitania nòva, n° 11, avril, p. 16-17.

BLANC Dominique, 1979. Récits et contes populaires de Catalogne. 1, Dans le Vallespir. Paris, Gallimard (« Récits et contes populaires »).

Blanc, Dominique, 1987. « Numéros d’hommes. Rituels d’entrée à l’École normale d’instituteurs », Terrain, 8, p. 52-62.

Blanc, Dominique, 1988. « Les saisonniers de l’écriture. Régents de village en Languedoc au XVIIIe siècle », Annales E.S.C., 4, pp. 867-895.

Bourdieu, Pierre, Chamboredon, Jean-Claude et Passeron, Jean-Claude, Le métier de sociologue, Paris-La Haye, 1968.

Bouvier, Jean-Claude, Tradition orale et identité culturelle: problèmes et méthodes, Éditions du Centre national de la recherche scientifique, 1980.

Bromberger, Christian, « L’ethnologie de la France et le problème de l’identité », Civilisations, 42-2 | 1993, 45-63 ; Civilisations [En ligne], 42-2 | 1993, mis en ligne le 30 décembre 1996, consulté le 31 janvier 2017. URL : http://civilisations.revues.org/2284

Bru, Josiane, « Daniel Fabre (1947-2016) », Cahiers de littérature orale [En ligne], 79 | 2016, mis en ligne le 20 décembre 2016. URL : http://clo.revues.org/2547

Calvet, Louis-Jean, 1973, « Le colonialisme linguistique en France », Les Temps Modernes, n° 324-325-326 [repris dans Linguistique et colonialisme, 1974].

Cavaillé, Jean-Pierre, 2015. « La question nationale chez Robert Lafont, Yves Rouquette et Joan Larzac (1967-1969) ». <hal-01246847v2>

Cavaillé, Jean-Pierre, 2013. « « Qu’es chabat ». Une expérience de la disparition entre présence et rémanence. Situation de l’occitan dans le nord limousin », Lengas [En linha], 73, mes en linha lo 15 novembre 2013. URL : http://lengas.revues.org/99

Cavaillé, Jean-Pierre, 2008. « Marcelle Delpastre (1925-1998), relégation au local et aspiration à l’universel », Les dossiers du Grihl, 2008-01, « Localités : localisation des écrits et production locale d’actions ».

URL : http://dossiersgrihl.revues.org/document2403.html

Chapdeuil, Michel, J'ai refermé mon couteau. Petites digressions d'ethnographie vicinale, 2012

Charuty Giordana, 1985. Le couvent et les fous. L’internement et ses usages en Languedoc aux XIXe et XXe siècles. Paris, Flammarion.

Charuty Giordana, 1997. Folie, mariage et mort. Pratiques chrétiennes de la folie en Europe occidentale. Paris, Le Seuil.

Charuty Giordana, Fabre-Vassas Claudine, 1980. « Les femmes de Cazelles jouent aux quilles », Ethnologie française, 10 (1), janvier-mars, pp. 89-108.

Charuty Giordana, Fabre-Vassas Claudine, Fine Agnès, 1980. Gestes d’amont : les femmes du pays de Sault racontent le travail. Villelongue d’Aude, Atelier du Gué (« Terre d’Aude »).

Charuty Giordana, Coquet Michèle, Jamin Jean, 2016. « ‪In memoriam. Monsieur Fabre n’est jamais là‪ », Gradhiva, n° 23, p. 2-25.

Chiva, Isac, 1983a. « L'Ethnologie de la France en perspective » et « La Recherche ethnologique sur la France », Bulletin de l'Association française des anthropologues, Volume 12 Numéro 1, p. 4-7 et 8-17.

Chiva, Isac, 1987. « Émergence d’une ethnologie de la France. Essai de reconstitution généalogique », in Chiva, Isac et Jeggle, Utz (dir.), Ethnologies en miroir. La France et les pays de langue allemande. Paris, mission du Patrimoine ethnologique, Éditions de la Maison des sciences de l’homme.

Chiva, Isac, 1990. « Le patrimoine ethnologique : l’exemple de la France », Encyclopaedia Universalis, vol. 24 (Symposium), p. 229-241.

Chiva, Isac et Goy Joseph (éds.), 1981 et 1986. Les Baronnies des Pyrénées : anthropologie et histoire, permanences et changements. 1 : Maisons, mode de vie, société et 2 : Maisons, espace, famille. Paris, Éditions de l’EHESS.

Debaene, Vincent, 2014. « De l’ informateur à l’auteur ? Discours ethnographique indigène et littérature », Intervention du 22 mai 2014 dans le séminaire de Daniel Fabre (DE, EHESS), Christine Laurière (CR, CNRS) et André Mary (DR, CNRS), Les ethnologues et le fait colonial. https://www.academia.edu/29932954/De_linformateur_%C3%A0_lauteur._Ethnographie_indig%C3%A8ne_et_litt%C3%A9rature_2014_.pdf

Delpastre, Marcelle, 1970 Los contes de Pueg Gerjan, Tulles, Lemouzi (2e éd., 1987).

Delpastre, Marcelle, 1982. Setz-vos sortier ? Sorcellerie et magie en Limousin, Tulles, Lemouzi, (rééd. dans la revue du même nom, Lemouzi, n° 129bis, mars 1994).

Delpastre, Marcelle, 1997. Le tombeau des ancêtres, coutumes et croyances autour des fêtes chrétiennes et des cultes locaux, Paris, Payot.

Delpastre, Marcelle, 2000. Le Bourgeois et le paysan. Les contes du feu [1965-1970], Paris, Payot.

Delpastre, Marcelle, 2003. Bestiari Lemosin, Meuzac, Lo Chamin de Sent Jaume.

Delpastre, Marcelle, 2005. Des trois passages en Limousin. Naissance – épousailles – funérailles, Meuzac, Lo Chamin de Sent Jaume.

Erassov, Boris S., 1972. « La « personnalité culturelle » dans les idéologies du Tiers Monde », Diogène, 78.

Fabre, Daniel, 1969. Jean de l’Ours : analyse formelle et thématique d’un conte populaire. Carcassonne, Éd. de la revue Folklore.

Fabre, Daniel, 1977. « Les minorités nationales en pays industrialisés » (à partir d’un travail collectif de : P. Bidart, D. Blanc, M. Druhle, D. Fabre, W. Holohan, J. Lacroix, F. Morin, C. Rivals), in L’Anthropologie en France. Situation actuelle et avenir. Paris 18-22 avril 1977, Paris, Éditions du CNRS (« Colloques internationaux du CNRS 573 »), p. 293-314.

Fabre, Daniel, 1979-1980. « Nouvelles approches en ethnologie des sociétés européennes : les pratiques symboliques » in La recherche en sciences humaines, humanités. Paris, Éd. du CNRS., pp. 69-74.

Fabre, Daniel, 1981. « Alphabétisation et culture populaire dans les Pyrénées. Propositions pour une recherche », Celina Bobinska et Joseph Goy, Les Pyrénées et les Carpates, XVIe-XXe siècles, Editions scientifiques de Pologne, Warszawa, Kraków.

Fabre, Daniel, 1982. « présentation », Un demi-siècle d’ethnologie occitane : autour de la revue Folklore. Carcassonne, Éditions du Garae Hésiode, p. 5-24.

Fabre, Daniel, 1986. « L’ethnologue et ses sources », Terrain, 7, p. 3-12.

Fabre, Daniel, 1987. « D’une jeunesse étonnante », présentation de la réimpression intégrale de la revue Chantiers (1928-1930). Paris, Jean-Michel Place, p. IX-L.

Fabre, Daniel, 1988. « Préface » in Thibon, Christian, 1988. Pays de Sault. Les Pyrénées audoises au XIXe siècle : les villages et l’État. Toulouse, Éd. du CNRS, p. V-VII.

Fabre, Daniel, 1997. « Le patrimoine, l’ethnologie », in P. Nora (dir.), Science et conscience du patrimoine, actes des Entretiens du patrimoine organisés au Théâtre national de Chaillot, Paris, 28, 29 et 30 novembre 1994, Paris, Fayard, p. 59-72.

Fabre, Daniel, 2000. « Ancienneté, altérité, autochtonie », in Domestiquer l’histoire, Éditions de la Maison des sciences de l’homme, p. 196-208.

Fabre, Daniel, 2011. « Face au double », in Fabre Daniel et Piniès Jean-Pierre (éds.), 31, Vies et revies de René Nelli. Carcassonne, Garae Hésiode, p. 69-74.

Fabre, Daniel, 2016. « L’affaire de L’Érotique des troubadours. René Nelli anthropologue de l’amour provençal », in FABRE Daniel et PINIÈS Jean-Pierre (éds.), René Nelli ou la poésie des carrefours. Carcassonne, Garae Hésiode, p. 315-401.

Fabre, Daniel et Lacroix, Jacques, 1972a. « Pour une anthropologie occitane. Propositions pour la décolonisation de l’anthropologie », Annales de l’Institut d’études occitanes (« Orientation d’une recherche occitaniste »), II (6), , pp. 71-85.

Fabre, Daniel et Lacroix, Jacques, 1972b. « Langue, texte, société: Le plurilinguisme dans la littérature ethnique occitane », Ethnologie française, II, 1/2, p. 43-66.

Fabre, Daniel et Lacroix, Jacques, (dir.), 1972b. Aspects des collectivités rurales en domaine occitan. Étude anthropologique en pays de Sault, Université Paul-Sabatier Toulouse III (originellement publié in Folklore, 144 (XXV-4), 1971).

Fabre, Daniel, Lacroix, Jacques et Lafont, Robert, 1973. « Perspectives en ethnolinguistique occitane », Ethnologie française, Vol. 3, Issue 3/4, p. 253-264.

Fabre, Daniel et Lacroix, Jacques, 1973a. La Tradition orale du conte occitan : les Pyrénées audoises. Paris, PUF, vol. 2.

Fabre, Daniel et Lacroix, Jacques, 1973b. La Vie quotidienne des paysans du Languedoc au XIXe siècle. Paris, Hachette-Littérature.

Fabre, Daniel et Lacroix, Jacques, 1975a. La Tradition orale du conte occitan : les Pyrénées audoises. Paris, PUF, vol. 1.

Fabre, Daniel et Lacroix, Jacques (dir.), 1975b, Communautés du Sud, 2 vol. Paris, U.G.E. 10/18.

Fabre, Daniel et Lacroix, Jacques, « Introduction », Fabre, Daniel et Lacroix, Jacques (dir.), Communautés du Sud, 2 vol. Paris, U.G.E. 10/18, 1975, vol. 1, p. 9-44.

Fabre, Daniel et Lacroix, Jacques, « L’usage social des signes », Fabre, Daniel et Lacroix, Jacques (dir.), Communautés du Sud, 2 vol. Paris, U.G.E. 10/18, 1975, vol. 2, p. 564-596.

FABRE Daniel, BLANC René, LACROIX Jacques, GUILAINE Jean, 1970. « Éléments d’une pré-enquête en pays de Sault », Folklore. Revue d’ethnographie méridionale (Carcassonne), 140 (XXIII-4), hiver, pp. 16-24 (en ligne), http://garae.fr/Folklore/R52_140_HIVER_1970.pdf (consulté le 23 juin 2016).

FABRE Daniel, BLANC Jean-Pierre, LACROIX Jacques, OLIVE Francine, 1971a. « Enquête ethnologique en pays de Sault. Rapport d’activité I (été-automne 71) », Folklore, 143 (XXIV-3), automne (en ligne), http://garae.fr/Folklore/R52_143_AUTOMNE_1971.pdf (page consultée le 23 juin 2016).

FABRE Daniel, LACROIX Jacques, FABRE Claudine, 1971b. « Enquête ethnologique en Pays de Sault. Rapport d’activité II (été-automne 71) », Folklore, 144 (XXV-4), hiver (en ligne), http://garae.fr/Folklore/R52_144_HIVER_1971.pdf (page consultée le 23 juin 2016).

Fabre, Daniel, Lacroix, Jacques, et Lanneau, Gaston, « Des lieux où l'on « cause » ... Système institutionnel de l'oralité rituelle occitane », Ethnologie française, nouvelle serie, T. 10, n° 1 (janvier-mars 1980), pp. 7-26 Published by: Presses Universitaires de France Stable URL: http://www.jstor.org/stable/40988587

FABRE Daniel, PINIÈS Jean-Pierre (éds.), 2016. René Nelli ou la poésie des carrefours. Carcassonne, Garae Hésiode.

Fabre Daniel et Pous Pierre, 1979. Cinq contes populaires du pays de Sault. Villelongue d’Aude, Atelier du Gué (« Terre d’Aude »).

Giordan, Henri, 1982. Démocratie et droit à la difference, rapport au minister de la culture, Paris, La Documentation française, 1982.

Godelier, Maurice, « Le Concept de tribu », Diogène, n° 81, 1973, pp. 3-28 (repris dans Horizons et Trajets marxistes en anthropologie. Paris, 1973).

Guilaine, Jean, 1978. Contes et récits populaires du Languedoc. 2, Dans la vallée du Lauquet, en pays d’Aude. Paris, Gallimard (« Contes et récits populaires »).

Guilaine, Jean (sous la dir.), 1989. Pays de Sault. Espaces, peuplement, populations. Paris, Éd. du CNRS.

Guillaume, Marc, 1980, La Politique du patrimoine, Paris, Galilée, coll. « L’espace critique ».

Jaulin, Robert, 1970. La Paix blanche : introduction à l’ethnocide. Paris, Seuil (« Combats »).

Jones, Delmos, 1970. « TowardsaNative Anthropology », Human Organization 29, p. 251- 259.

Hafstein, Valdimar Tr, 2011. « Célébrer les différences, renforcer la conformité », in Chiara Bortolotto (dir.), La Patrimoine culturel immatériel : enjeux d’une nouvelle catégorie, Éditions de la Maison des sciences de l’homme, p. 75-98.

Hottin, Christian, 2016 , « L’ethnologie, un métier du patrimoine ? Réflexions autour de la question du patrimoine culturel immatériel », In Situ [En ligne], n° 30.

URL : http://insitu.revues.org/13633

Lacroix, Jacques, 1978. Récits et contes populaires du Languedoc. 1. Dans les pays de l’Hérault. Paris, Gallimard (« Récits et contes populaires »).

Lafont, Robert, 1968. Sur la France. Paris, Gallimard.

Lafont, Robert, 1971. Décoloniser en France. Paris, Gallimard (« Idées »).

Laurière, Christine, 2016. « Hommage à Daniel Fabre. La RCP 323 : une aventure collective en pays de Sault. Entretien avec Dominique Blanc, Agnès Fine, Jean Guilaine et Claudine Vassas », Ethnographiques, n° 32, Enquêtes collectives. http://www.ethnographiques.org/2016/Lauriere

Lebovics, Herman, 2004. Bringing the Empire Back Home: France in the Global Age, Duke University Press.

Lebovics, Herman, 2005. « On the origins of the Mission du patrimoine ethnologique », Ethnologies comparées, 8 [en ligne], http://alor.univ-montp3.fr/cerce/revue.htm.

Leiris, Michel, 1969. Cinq études d’ethnologie, Paris, Gonthier.

Leiris, Michel, 1970. « Folklore et culture vivante », Tricontinental, n° 3, p. 67-79.

Le Roy Ladurie, Emmanuel, 1969. Les Paysans du Languedoc. Paris, Flammarion.

Le Roy Ladurie, Emmanuel, 1975. Montaillou, village occitan de 1294 à 1324. Paris, Gallimard.

Maguet, Frédéric, 2011. « L’image des communautés dans l’espace public », in Chiara Bortolotto (dir.), La Patrimoine culturel immatériel : enjeux d’une nouvelle catégorie, Éditions de la Maison des sciences de l’homme, p. 47-74.

Mark, Vera, « In Search of the Occitan Village: Regionalist Ideologies and the Ethnography of Southern France », Anthropological Quarterly, 1987 Apr.; 60 (2): 64-70. [

Piniès, Jean-Pierre, 1978. Récits et contes populaires des Pyrénées. 1. Dans le pays de Foix. Paris, Gallimard (« Récits et contes populaires »).

Piniès, Jean-Pierre, 1983. Figures de la sorcellerie languedocienne. Brèish, endevinaire, armièr. Paris, Éd. du CNRS.

Rautenberg, Michel, 2003. « L’intervention ethnologique. Témoignage et éléments de réflexion sur les relations entre recherche et action culturelle dans une direction régionale des affaires culturelles », in L. Vadelorge et P. Poirrier (dir.), Pour une histoire des politiques du patrimoine, Comité d’histoire du ministère de la Culture ; Fondation Maison des sciences de l’homme, Paris, p. 469-490.

Rioux, Jean-Pierre, 1997. « Décolonisation et patrimoine », in Nora Pierre (dir.), Science et conscience du patrimoine, Paris, Fayard/Éditions du patrimoine, p. 289-296.

Séguy, Jean, 1954-1974. Atlas linguistique et ethnographique de la Gascogne. Paris, Éd. du CNRS. (1954. 1. Animaux sauvages, plantes, folklore ; 1967. 2. Agriculture, véhicules, animaux domestiques ; 1958. 3. Humanité, maison, espace, temps, divers ; 1966. 4. Supplément lexical ; 1971. 5. Le Verbe ; 1974. 6. Phonétique, phonologie, morpho-syntaxe, Matrices dialectométriques).

Simon, Pierre-Jean, 1970. « Ethnisme et racisme ou ‘l’école de 1492’ », Cahiers Internationaux de Sociologie, vol. 48, p. 119-152.

Stavenhagen, Rodolfo, 1971. « Comment décoloniser les sciences sociales appliquées »,Les Temps Modernes, n° 299-300.

Stavenhagen, Rodolfo, 1973. Sept thèses erronées sur l'Amérique latine ou comment décoloniser les sciences humaines, Paris, éd. Anthropos.

Streiff-Fénart, Jocelyne. « Les recherches interethniques en France: le renouveau ? », Migrants Formation, 1997, p. 48-65. <halshs-00085414>

Terray, Emmanuel, 1971. « Colonialisme intérieur et minorités nationales », Que faire ?, p. 8-9.

Tornatore, Jean-Louis, 2004. « La difficile politisation du patrimoine ethnologique », Terrain, n° 42, p. 149-160.

Tornatore, Jean-Louis, 2015. « Du patrimoine ethnologique au patrimoine culturel immatériel : suivre la voie politique de l'immatérialité culturelle », in Chiara Bortolotto (dir.), La Patrimoine culturel immatériel : enjeux d’une nouvelle catégorie, Éditions de la Maison des sciences de l’homme, p. 213-227.

Vallerstein, Immanuel, « L’organisation des sciences humaines et l’objectivité », Cahiers Internationaux de Sociologie, n° 50, p. 41-48.



[1] Daniel Fabre et Jacques Lacroix, « Pour une anthropologie occitane. Propositions pour la décolonisation de l’anthropologie », Annales de l’Institut d’études occitanes (« Orientation d’une recherche occitaniste »), II (6), 1972, p. 71-85.

[2] « Nacionalisme » s’aplica a de « nacions dempuèi longtemps asseguradas d’elas mèmas », e son sens es mai que mai negatiu (replec sus sé, xonofobia, impérialisme…). « Nacionalitarisme » remanda als moviments de liberacion nationala dins las situacions de colonisacion e son sens es positiu (refus del colonisaire, mas dubertura a l’autre, universalisme, etc.). Anouar Abdel-Malek, La Dialectique sociale, Paris, Le Seuil, 1972.

[3] Vincent Debaene, « De l’ informateur à l’auteur ? Discours ethnographique indigène et littérature », Intervention du 22 mai 2014 dans le séminaire de Daniel Fabre (DE, EHESS), Christine Laurière (CR, CNRS) et André Mary (DR, CNRS) : Les ethnologues et le fait colonial. 2014

https://www.academia.edu/29932954/De_linformateur_%C3%A0_lauteur._Ethnographie_indig%C3%A8ne_et_litt%C3%A9rature_2014_.pdf

[4] Delmos Jones, « TowardsaNative Anthropology », Human Organization 29, p. 251- 259, 1970.

[5] Se tracha de « de mettre en évidence la relation, généralement passée sous silence, qui unit science et pouvoir », Immanuel Vallerstein, « L’organisation des sciences humaines et l’objectivité », Cahiers Internationaux de Sociologie, n° 50, p. 41-48. p. 72. De veser tanben Blanc 1973, p. 16 ; Fabre e Lacroix 1973b, p. 9.

[6] « Daniel Fabre (1947-2016) L’arpenteur des écarts », 20 - 22 febrièr de 2017, organizat pel laboratòri del LISST.

[7] « Par ailleurs, une expérience sociale préalable du milieu d’enquête reste tout aussi importante ; nés et éduqués en partie dans l’Aude, l’un de nous étant même originaire de la Haute-Vallée de l’Aude, voilà autant d’atouts pour fonder la recherche », Daniel Fabre e Jacques Lacroix, La Tradition orale du conte occitan : les Pyrénées audoises. Paris, PUF, vol. 1, 1975, p. 260.

[8] « D’une part nous venons de ‘l’autre côté’, de la ville, de la lettre, du français mais, paradoxe étonnant aux yeux de tous nos interlocuteurs, jeunes intellectuels nous parlons la langue méprisée, nous connaissons cette campagne à laquelle nous sommes liés, nous sommes – dans la présente enquête – à la recherche de l’enfoui et du premier refoulé : la tradition orale, ce que beaucoup appellent des couillonades de la veillée ». Cette situation impose l’adoption d’une stratégie d’approche particulière : « Tenant compte des dénivellements culturels, il convient de ne découvrir que graduellement notre visage, la langue fournira la transition. La première conversation se fait souvent en français, nos interlocuteurs – et précisément ceux pour qui le maniement de cette langue est inhabituel et difficile – tiennent à la fois à montrer leur savoir et à être « corrects » avec l’étranger […] Le passage à l’occitan est progressif : une affirmation, une exclamation et immédiatement la proximité est reconnue : « Vous êtes pas de loin, vous ! ». Le moment est venu de se mettre au diapason du conteur, de parler sa langue et de faire montre par nos interventions de notre connaissance de cette intimité secrète du souvenir et de la communication entre soi où est préservé l’ethno-texte », Daniel Fabre e Jacques Lacroix, La Tradition orale du conte occitan, op. cit., p. 258-259.

[9] Ce que parler veut dire. L'économie des échanges linguistiques, Paris, Fayard, 1982.

[10] « S’il fallait ne posséder qu’un type de compétence, nous insisterions sur la parfaite connaissance linguistique tant de la langue occitane que de ses micro-dialectes », La Tradition orale du conte occitan, 1, op. cit., p. 260

[11] « faut-il ajouter que les qualification linguistiques des enquêteurs laissent trop souvent à désirer », La Tradition orale du conte occitan, 1, op. cit., p. 269.

[12] Subretot Daniel Fabre e Jacques Lacroix, « Langue, texte, société: Le plurilinguisme dans la littérature ethnique occitane », Ethnologie française, II, 1/2, 1972, p. 43-66.

[13] « … une entrée critique à l’égard de l’ethnologie de la France telle qu’elle se pratiquait sous la haute autorité du Musée des Arts et des Traditions Populaires où, au fond, on se préoccupait à peu près pas des langues ou des dialectes que parlaient les gens à partir du moment où ils parlaient un peu le français… en revanche nous étions très proches des collègues bretons, qui avaient aussi des positions très critiques… », Daniel Fabre.Entreten amb A. Morel e N. Adell, L’Ethnologie en héritage, n° 18, 2016.

[14] Ibid.

[15] « Langue occitane et anthropologie du domaine occitan entretiennent au vrai des rapports bizarres. La connaissance de la première surtout promue par les Occitans eux-mêmes est très riche, solide, développée, déjà largement orientée vers une application, souvent porteuse de nouvelles voies théoriques, la seconde ne s’avoue qu’exceptionnellement comme telle et hormis une nouvelle génération de chercheurs autochtones, souvent formés à la dialectologie, bien des historiens ou des ethnologues acceptent le postulat qu’« en France on parle français » et font reposer sur lui leur pratique de recherche », Daniel Fabre e Jacques Lacroix, « Introduction », in Daniel Fabre e Jacques Lacroix (dir.), Communautés du Sud, 2 vol. Paris, U.G.E. 10/18, 1975, vol. 1, p. 9-44, p. 38.

[16] « Les minorités nationales en pays industrialisés » (a partir d’un trabalh collectiu de : P. Bidart, D. Blanc, M. Druhle, D. Fabre, W. Holohan, J. Lacroix, F. Morin, C. Rivals), in L’Anthropologie en France. Situation actuelle et avenir. Paris 18-22 avril 1977, Paris, Éditions du CNRS (« Colloques internationaux du CNRS 573 »), p. 293-314, p. 293.

[17] Art. cit., p. 294.

[18] « L. Wylie décrivant Roussillon en Vaucluse mentionne à peine l’existence de la langue provençale et n’analyse jamais son rapport au français. Le même aveuglement se retrouve dans des travaux plus lourdement scientifiques où, à la rigueur, le dialecte local est décrit comme une langue, mais abstrait de tous rapports sociaux », Ibid. p. 295.

[19] « Si l’on veut bien admettre […] que la situation linguistique est un lieu privilégié de reconnaissance de la dominance culturelle comme de la dominance de classe, il serait souhaitable que la micro-monographie se pose aussi cette question », Ibid.

[20] « la diglossie de fait qui caractérise la plupart des minorités nationales en pays industrialisé (et que l’on continue à appeler bilinguisme comme si le rapport des langues était égalitaire) justifie l’ignorance à peu près générale des langues minoritaires » ; « la chose est particulièrement nette en France où beaucoup trop de chercheurs se contentent du français véhiculaire, à la différence des anciens folkloristes qui avaient pour la plupart cette compétence-là ; la tendance commence à peine à s’inverser aujourd’hui », Ibid.

[21] Ibid. p. 297.

[22] Ibid. p. 293.

[23] 1- « se pose d’abord la question de l’identité ethnique ou ethnicité, autrement dit la conscience d’appartenance à un groupe qui se singularise par des pratiques culturelles spécifiques et qui, considérant que cette différence est niée, voit dans les luttes à tous les niveaux une possibilité de déboucher, à terme, sur une société autre où ces différences seraient reconnues ». 2- « Culture ‘ethnique’, culture populaire, culture de masse » : autour des questions d’hégémonie culturelle inspirée par le courant gramscien, de et de la possibilité discutée au sein du groupe même, d’une définition positive de la culture populaire qui ne soit pas uniquement constituée des déchets de la culture dominante (celle-ci ne fait pas l’unanimité dans le groupe) et des « comportements de résistance » devant la culture scolaire et la culture de masse (référence à Hoggart). 3- pratiques culturelles servant de support aux protestations nationalitaires : par exemple les bertsolaris et les toberak en Euskadi ou le carnaval en Languedoc. 4- étude des lieux de « contre-acculturation » : Ikastolak basques, Escòlas catalanes, prodromes de l’aventure Calandretas en Occitanie. Ibid. p. 298-299.

[24] La question centrala, tala coma es formulada dins aquesta intervencion es justadament la seguenta : « en quoi l’anthropologie est-elle modifiée par cette émergence de la question nationalitaire ? », ibid., p. 295.

[25] « … dans la majorité écrasante des cas cette anthropologie-là est définie et pratiquée par des chercheurs autochtones qui sont partie prenante – à des degrés divers – dans les luttes nationalitaires. Elle n’est pas née d’une évolution interne de l’anthropologie en général mais bien d’une nouvelle exigence politique ; la décolonisation, mai 68… ont été des étapes importantes dans cette prise de conscience », Ibid. p. 300.

[26] Christine Laurière, « Hommage à Daniel Fabre. La RCP 323 : une aventure collective en pays de Sault. Entretien avec Dominique Blanc, Agnès Fine, Jean Guilaine et Claudine Vassas », Ethnographiques, n° 32, 2016, Enquêtes collectives. http://www.ethnographiques.org/2016/Lauriere

[27] « Les minorités nationales en pays industrialisés », cit., p. 302 e 311.

[28] « Il s’agit de savoir si cette pratique de la langue donne une certaine compétence scientifique dans la connaissance des sociétés que nous prétendons étudier, ou si ça n’en donne pas. De ce point de vue, une contre-épreuve serait excellent : je vous engage à prendre contact avec un anthropologue breton et bretonnant ; à travailler avec lui – ou à côté de lui – pour voir comment les résultats des deux démarches sont soit complémentaires, soit divergentes, soit semblables », Ibid., p. 312

[29] Rautenberg 2003, p. 482.

[30] Non sans l’adoption d’un discours officiel ad hoc, adapté aux exigences des institutions parisiennes, comme le remarque Laurière au sujet du programme énoncé dans l’article manifeste de 1972 : « on ne peut s’empêcher de la comprendre comme une préfiguration d’un des idéaux auxquels aspiraient sans doute certains membres de la future RCP 323, sans que cela puisse être formulé comme tel dans son programme sous peine de risquer de ne pas obtenir de financement auprès des institutions centrales parisiennes ».

[31] Pensi per exemple al trabalh inlassable de Daniel Loddo e de son associacion, Cordae-la Talvera ; o a lo de Christian Bedel dins l’encastre d’Al canton. En Limosin, ont vivi, en mai de Marcela Delpastre desapareguda en 1998, cal mencionar evidentament lo nom de Maurice Robert (l’un dels rares, justament, a aver fach lo ligam amb lo monde de la recerca universitaria), e tanben los de Miquèu Chapduelh (subretot per son libre del 2012), de Jan-Pèire Lacombe e de Jan dau Melhau, escrivaire eritièr e editor de Delpastre. Me cal tanben citar los trabalhs qu’ai seguits, de collectatge, de documentaris, d’arquivatge e de restitucion en linha de l’IEO del Limosin dirigit per Jan Maria Caunet, amb la figura centrala de Jan Francés Vinhaud.

[32] « les autorités centrales découvrent avec un mélange de stupeur et d’effarement que, depuis trois ou cinq ans, un immense tissu local s’était spontanément constitué sur le terrain, sans rien demander à personne : pas moins de six mille associations de défense du patrimoine et quatre mille associations rurales de culture et de loisirs ! Une régionalisation de fait s’était installée avant la loi. Il ne restait plus aux politiques qu’à enfourcher le courant porteur et à lui donner, si possible, l’armature d’une véritable politique de l’ethnologie, dont une mission venait, précisément, d’être instituée au ministère », Nora 1996 p. 70

[33]« Le patrimoine ethnologique d’un pays comprend les modes spécifiques d’existence matérielle et d’organisation sociale des groupes qui le composent, leurs savoirs, leur représentation du monde et, de façon générale, les éléments qui fondent l’identité de chaque groupe et le différencient des autres », Benzaïd 1980.

[34] « le gâchis des collectes anarchiques et l’illusion pseudo-scientifique d’une ethnologie spontanée qu’individus et groupes pourraient pratiquer sur eux-mêmes, constituent deux écueils majeurs à éviter. Parée des vertus de l’authenticité, cette ethnologie du soi aboutit le plus souvent à une définition et une représentation contestable de l’identité et du patrimoine culturel d’un groupe. C’est pourquoi s’avère indispensable une acceptation correcte de la recherche, processus systématique et critique de connaissance des groupes sociaux individualisés et de leur culture […] Or l’ethnologie est une démarche délicate dans laquelle on ne peut se lancer sans compétence, au risque de détruire ou de défigurer la matière de l’étude sinon d’en dévoyer l’usage et, parce que cette science se caractérise en premier lieu par une méthode, elle ne peut être pratiquée au hasard. On ne peut donc laisser se développer une “ethnologie sauvage” d’où serait absente toute formation spécifique », Benzaïd 1980, p. 24 et p. 39. Voir Barbe 2008 et Tornatore 2015.

[35] Tornatore 2004.

[36] De veser, entre autres, Delpastre 1970, 1982, 1997, 2003, 2005. Cf. Cavaillé 2008.

[37] Guillaume 1980, p. 11 nationalistas, aquí sens dobte al sens del nacionalisme francés.

[38] Guillaume 1980, p. 13.

[39] Veser, Lebovics 2005.

[40] Veser, Valière 2002, 157. Se trobava dejà dins lo rapòrt Benzaïd, al cap de la definicion enumerativa balhada del patrimòni etnologic : « Le patrimoine ethnologique d’un pays comprend les modes spécifiques d’existence matérielle et d’organisation sociale des groupes qui le composent, leurs savoirs, leur représentation du monde et, de façon générale, les éléments qui fondent l’identité de chaque groupe social et le différencient des autres. On y inclura donc : des agents : individus, groupes sociaux, institutions ; des biens matériels ou immatériels, œuvres virtuelles ou réalisées ; des savoirs organisés ; techniques, symboliques (magiques, religieux, ludiques) sociaux (étiquette, traditions de groupe), esthétiques ; des moyens de communication : langues, parlers, systèmes de signes ». Benzaïd 1980, p. 27 (italics mèus).

[41]Valière 2002, p. 156.

[42] Mencion especiala pel libre gròs – mai de 600 paginas – Vadelorge et Poirrier (dir.), 2003, ont n’es pas simplament jamai question. Remarquables aussi pour lor amnesia lingüistica, los tres tòmes de la Collection des Actes des Entretiens du Patrimoine, I- Science et conscience du patrimoine, 1997 ; II- Patrimoine, temps, espace, 1997 ; III- Patrimoine et passions identitaires, 1998.

[43] Lo collòqui èra organizat a l’entorn de quatre taulas redondas dedicadas respectivament a « L'ethnologie de la ville », als « Savoirs naturels », a « Coutume, droit et organisation sociale », enfin, a « L'émergence et l'evolucion d'una etnològia de la França ». Veser Athabé, Sélim, de La Pradelle 1983. Los tèxtes de Chiva d’aquesta epòca mencionan pas jamai tanpauc un tal apròchi. De veser, per exemple, Chiva 1983.

[44] Ethnopôles : « lieux labellisés par la mission du patrimoine ethnologique en vertu de la spécificité et de la qualité des liens qu’ils ont su établir entre recherche ethnologique et action culturelle », Rautenberg 2003, p. 472. Sus los uèit etnòpolis qu'existisson uèi, dos solament fan la promocion del patrimòni lingüistic : lo Garae de Carcassona e subretot l’Inòc Aquitania de Vilhèra.

[45] Assier-Andrieu 1982. Los actes son pas estats publicats, mas avèm lo catalòg de la mòstra Un demi-siècle d’ethnologie occitane, Fabre, 1982.

[46] Veser supra n. 31.

[47] Veser per exemple Fabre 2000.

[48] Dins un tèxte recent d’omenatge, se legis que Fabre se fasiá « au sein des instances nationales de la recherche, l’ardent défenseur d’une pratique ethnographique qui, en France, ne soit plus aveugle au pluralisme linguistique ni aux situations de diglossie » (Charuty, Coquet, Jamin 2016). Mas, significativament, lo tèxte que li es remandat en nòta es lo rapòrt collectiu presentat per Daniel sus « Les Minorités nationales en pays industrialisés », al colloqui parisenc  sus L’Anthropologia en França de 1977 (veser supra).

[49] Cal far almens una excepcion pels trabalhs d’Alban Bensa sus la Novèla Caledonia, en particulièr Bensa, Muckle, Goromoedo, 2015 (compte rendut sus mon blòg).

Publicité
Publicité
Commentaires
Lengas e Poders
  • Blog du séminaire Lengas e Poders, réflexion transdisciplinaire en occitan sur les problématiques relatives aux liens qui unissent les langues et les pouvoirs de tous ordres. Une attention particulière est donnée à la situation des langues minorées.
  • Accueil du blog
  • Créer un blog avec CanalBlog
Publicité
Archives
Derniers commentaires
Publicité